història
El Barranc de l’Encantá és un paratge natural amb un curs d’aigua intermitent que es forma a Les Rotges, entre els termes de Plans i de la Vall d’Alcalá, per la unió dels barrancs de la Gleda i el de Les Rotges. Després de recórrer 14 quilòmetres pel nord-est de el terme municipal de Planes, desemboca al riu Serpis, declarat Paisatge Protegit des de l’any 2007.
Seguint el curs del corrent, al marge dret limita amb la serra Albureca, amb unes altituds que oscil·len entre els 500-600 metres a la zona baixa, destacada per la penya de l’Espill, arribant fins als 765 metres al Cerrillo . Al marge esquerre cal assenyalar l’alt de Senabre de 435 metres, fins als 680 metres de la serra Cantalar i el Tossalet de la Dona. La llera de l’barranc varia significativament amb les diferents estacions, sent major a la tardor, l’estació en la qual es registren més precipitacions a la zona.
Un passeig al llarg dels 4 quilòmetres de l’barranc permet gaudir d’un entorn privilegiat en el qual contemplar la riquesa i varietat de les plantes aromàtiques i dels arbres característics de l’clima mediterrani. A l’estiu, a més, podreu prendre el bany a les diferents gorgues que les aigües han anat conformant al llarg de el temps.
Diversos troballes realitzades en els anys seixanta de segle XX al Tossalet de la Dona, dins de la partida de l’Almadec, demostren una presència humana ja en èpoques com el Neolític. Que aquesta presència va ser continuada en el barranc ho corroboren també les peces ceràmiques de l’Bronze que es van trobar en l’anomenada Cova de el Barranc de l’Encantada o Cova de les Cabres Blanques.
Però si hi ha alguna cosa que demostra la importància cultural de el Barranc de l’Encantada és l’existència d’una llegenda, la mateixa que li dóna nom a l’barranc, i que s’ha transmès oralment des de temps immemorials, amb una primera referència escrita en les “Observacions sobre la història natural, geografia, agricultura, població i fruits del Reyno de València. “(1797), escrites per Antonio José Cabanilles
“… a el barranc que la ignorància i credulitat (de les gents) va cridar de l’Encantada per la pedra circular d’uns cinc peus de diàmetre, que en forma de finestra tancada es veu a la gola de l’barranc á 20 peus sobre el nivell ordinari de les aigües. En aquesta fingir la plebs la boca de certa mina, on els Moros van amagar els seus tresors, i dexaron encantada una donzella, que cada 100 anys surt per tornar a entrar el mateix dia. Rondalles indignes d’homes assenyats, perpetuades només per la superstició é ignorància. Quanto ofereix aquell barranc és natural i efecte de les aigües, que van obrir un carreró profund, i dexaron per banda i banda talls gairebé perpendiculars de més de 50 vares. en el de la dreta es troba l’esmentada pedra en un lloc de tan difícil accés, que per arribar-hi cal o despenjar per una soga des de molta altura, o passar de l’esquerra a la dreta travessant abans un llarg fusta: operacions ambdues molt arriscades, per trobar-se un profund pou d’aigua en aquella part de l’barranc. Va haver-hi no obstant això qui va passar i va gravar a la pedra creus i més abaxo dues línies, una amb la veu any, una altra amb el número 1.573; havent notar que la xifra 5 està una mica desfigurada, i que la superfície sencera de la pedra presenta un color molt més fosc que les xifres i lletres, enmig de veure-hi gravades de temps immemorial, com em van assegurar persones fidedignes “.
Les variants són moltes però la llegenda diu que, davant la imminent arribada de les tropes de Jaume I, els moriscos que vivien en aquestes terres es van apressar a amagar les seves riqueses en una cova de barranc, mentre deixaven a càrrec a una princesa encantada. Segons la llegenda, aquesta princesa apareix cada cent anys esperant que finalment algun home la triï a ella i no a l’tresor i que, d’aquesta manera, la alliberi de l’sortilegi que la manté presonera en aquest paratge.
També volem compartir amb vosaltres la cançó de l’Encantada, creada fa uns cent anys per un grup d’amics de el poble i que demostra l’afecte que els habitants de Plans li tenen a aquest paratge:
Anem a l’Encantà, anem a gaudir un dia d’humor. Córrer, riure i botar beure i bon menjar i 1 bany si fa calor. Portem a els conillets, arròs i pollastrets, bones xulles i el demés ho portem tot dins de de el sarró. AQUESTA festa és va Fer gran i d’alegria sense fi perque Tots coneixeran Quan s’han begut prou vaig veure. Borratxos no n’hi Hauran, els discussions evitarem i AIXÍ s’amenitzarà la festa Fins su extrem. Som xiques i xics Molt retemplats, planers Divertits i respectats, que Quan ENS reunim s’acaben els tristors, de Plans i poblets de l’entorn. Si anem de paella o de berenar, no oblidem la cistella ni el què menjar. I plens d’il, lusió, si algun ca vol escortar sempre tenim cançons per poder cantar. Anem a l’Encantà!
Esperem la vostra visita i que gaudiu d’aquest paratge tan singular com ho és el Barranc de l’Encantada!
La llegenda
Segons el conte relata,
i la veritat pot ser
una senyora molt guapa
li va eixir a un llenyater.
Li ensenyà un collar de plata
amb un diamant i un robí,
“Què és el que vols, la joia?
O m’estimes més a mí?”
Va contestar que la joia.
“Sempre seràs desgraciat!
En aquella penya alta
tinc un palau encantat.
Ja no podràs ser ditxòs;
si m’hagueres volgut a mí,
la fortuna que hi ha allí
haguera sigut p’als dos”.
Per mig d’una boreal,
a l’amanèixer l’aurora,
desapareix la senyora
i es queda el pobre… igual.
Si es que la dita els agrada,
no se la prenguen per falòria
que és l’origen de la Història
del Barranc de l’Encantada.
Miquel d’Helena
Si voleu conèixer millor la llegenda de l’Encantada podeu consultar la següent bibliografia:
- BORJA, J. (2005). El Barranc de l’Encantada, a Planes. En: Llegendes de l’Sud Picanya, Edicions de l’Bullent, pàg. 185-186
- CABANILLES i PALOP, A. J. (1985). València, Albatros, pàg. 153 – 157.Observaciones sobre la història natural, geografia, agricultura, població i fruits del Reyno de València, per Don Antonio Josef Cavanilles
- CARBONELL i IGLESIAS, I. (1998) .El mit de la Fada dels Tolls a Barranc de l’Encantada de Planes de la Baronia, nº 11, p.39-66.ALBERRI. Quaderns d’investigació de Centre d’Estudis Contestans.
