Són molts les troballes arqueològiques que demostren una presència humana en Plans de la Baronia des de la Prehistòria. En primer lloc, destaca la Cova d’En Marró, amb restes que demostren una presència humana entre el Paleolític Superior i el ple iberismo. Els de la Cova del Barranc de l’Encantada són de l’Epipaleolític, mentre que els de la Penya Roja de Catamarruch poden situar-se ja en el Neolític. Al període següent, el Eneolítico, pertany el poblat del Tros de la Bassa i les restes del Alturó del Mas del Moro i de les Cuevas de la Vila. Es van trobar mostres d’art rupestre esquemàtic en l’abric de la Gleda i en el Barranc de Garrofers, i llevantí en el Barranc de la Penya Blanca i en les ja esmentades Cuevas de la Vila. Amb el Bronze apareixen poblats en la zona de l’ermita del Crist i en la del castell, declarat BIC, i altres materials en la Penya de Margarida.

Finalment, el iberismo queda reflectit en el ja esmentat poblat de l’ermita del Crist, en els Llombos i en el poblat situat en la serra del Xarpolar. Sens dubte, la proximitat d’aquest municipi als llocs on van tindre lloc les rebel·lions del sarraí Al-Azraq (1208-1276), valgut d’Alcalà de la Jovada, va ser determinant en el desenvolupament de la seua història. Va ser l’any 1245 quan els moros de les valls de Planes, Gallinera, Alcalà, Cocentaina i Alcoi, veient-se voltats per les hosts del Rei d’Aragó i sense possibilitat de defensa, es van rendir al Conqueridor mitjançant pacte de vassallatge, estipulat amb els sarraïns notables d’aquella zona, entre ells Al-Azraq. En l’anomenat pacte del pouet el xeic moro es reservava, per ser herència familiar, els castells d’Alcalà i Perpuxent (l’Orxa), mentre que passaven a domini de Jaume I tots els llocs i castells de la Marina i de la Vall de Gallinera.

Serà en el 1259, acabada amb victòria la primera rebel·lió d’Al-Azraq, quan don Jaime decideix apropiar-se del domini directe del Castell de Plans, per ser el més pròxim al cau del sarraí a la Vall d’Alcalà. Els cristians que, progressivament, aniran instal·lant-se en Plans, en un intent per respectar el caràcter tolerant del rei, intentaran mantindre la convivència pacífica amb els moriscos que van decidir romandre en aquestes terres després de la conquesta. Tindre un bon tracte amb els antics pobladors també garantia que els camps continuaren treballant-se i proporcionant les seues riqueses. Encara així, aquesta convivència tindrà els seus contratemps, sobretot per les successives rebel·lions capitanejades per Al-Azraq, que finalitzaran el 23 d’abril de 1276 en el barranc de la Batalla, en els proximitats d’Alcoi, on se li donarà mort.

Posteriorment, el castell i la vila de Plans aniran passant a les mans de diverses famílies de la noblesa, no sense problemes ni situacions traumàtiques, especialment en el període entre mediats del segle XIV i mediats del XVI. Cal recordar que Plans va pertànyer al senyoriu de Cocentaina fins a l’any 1425, quan va passar a ser Baronia.

Entre els senyors i les famílies nobiliàries que van posseir Plans de la Baronia estan la casa de Jérica, que posseeix la vila entre 1276 i 1372, Pere el Cerimoniós i el seu fill Joan I (1377-1426), Francesc Sarçola (1426-1434), els Centelles (1434-1466), els Català (1466-1500), els Olzina (1500-1554), Miguel Fenollar (1554), l’administració real de Felip II (1554-1594), els ducs de Maqueda (1594-1685), els Ponce de Lleó (1685-1769) i el marquesat de Cruïlles (1769-1837). No se sap exactament en quin moment els marquesos de Cruïlles venen les seues possessions particulars de la vila de Plans, una vegada que deixen de ser senyors.

En el volum corresponent (XIII) del diccionari de Madoz, publicat en 1849, encara s’indica que al castell de Plans “té la seua habitació, vestits i cellers el marqués de Cruïlles, senyor de la població”. El personatge al·ludit ha de ser el quart marqués de Cruïlles, Vicente Salvador, mort en 1915.